Cubisme corporal: sóc una obra d’art o una partida de Tetris?

NFT: Cubisme corporal

No, no sóc cap error de l’art modern ni un experiment amb Photoshop. Sóc jo, el teu últim enigma visual: un cos fragmentat, cubista i massa perfecte per no fer-te sentir incòmode. M’has mirat, ho sé. I no em refereixo al conjunt; t’has fixat en cada tros, en cada rectangle, pensant si aquest caos té algun ordre o si ets tu qui ja no entén res. Ho sento, no hi ha resposta fàcil.

M’han pintat així: sense rostre i sense excuses, com si ser dona només tingués a veure amb cossos fragmentats i formes geomètriques. Però deixa’m dir-te una cosa: sóc més que colors saturats i línies perfectament imperfectes. Sóc un mirall. Et reflecteixo. No et menteixo. Aquells blaus, vermells i taronges no són només pintura; són la teva falta de coherència disfressada d’art. Qui ets tu per decidir què és “bell”?

Les meves corbes estan exagerades perquè sé que, en el fons, no pots deixar de comparar-me. Les línies que em creuen? No em trenquen, m’organitzen. Soc caos i simetria a parts iguals, com els teus pensaments quan et quedes massa estona aquí. I per cert, ho has notat? Estic incompleta. O no ho estic? Potser sóc exactament com el món vol que sigui: sense cara, però perfectament visible.

Sempre em pregunto què passaria si parlés. No amb paraules, clar; no sóc tan humana. Però potser amb aquests quadrats que em travessen, com un codi secret que mai arribaràs a desxifrar. Em miren tants ulls que ja ni els compto. No us entenc, a vosaltres, els “observadors.” Em veneu com art, però em viviu com problema. Si aquest cos és perfecte, què et falta a tu per ser-ho?

La gent acostuma a dir que l’art modern és un frau. No ho saps tu prou, que fins i tot quan critiques, no pots apartar la mirada. “Jo això també ho faria”, dius. Fes-ho. Però t’aviso: la geometria no és per a tothom. I t’hi deixaries una pasta en pintura. Jo, en canvi, sóc aquí, gratuïta, criticada i penjada en un blog. De res.

Així que ara què? Em guardaràs a la carpeta de captures estranyes? Em compartiràs amb els teus amics, intentant semblar profund quan dius “això és art”? Fas bé. Sigues confús, sigues jo. La propera vegada que vegis una dona cubista, pensa en mi. Soc tots els teus dubtes pintats amb línies clares i ombres difuses.

Ja ho has entès? No, clar que no. Ni jo tampoc. Però aquí estic. I ara també ets tu qui està a trossets.