El meu cos surrealista i la guerra interior: confessions d'una pintura

NFT: El crit silenciós del surrealisme

Soc un cos dibuixat, però no un qualsevol; sóc un crit enmig del silenci. Algú va decidir donar-me forma, però no pas completament. Em van deixar amb un interrogant al pit—o millor dit, als pits. Per què són tan vermells? No ho sé, però sospito que és perquè l’artista no sabia on posar els ulls.

Ser una pintura té els seus avantatges, com ara que mai no em surten arrugues. Però també hi ha inconvenients: no tinc boca. No puc cridar, riure, ni respondre a les mirades que em llancen. Sí, et veig, lector. Et preguntes per què estàs aquí llegint això, oi? Bé, benvingut al meu petit malson bidimensional.

La meva vida comença amb una pinzellada negra al voltant del meu contorn. I després... l’abisme. Només aquest fons blau fosc que sembla engolir-me. Sóc sensual? O sóc només una broma? Ni tan sols jo ho sé. Però aquest és el meu poder: et deixo amb dubtes, i això et fa sentir incòmode, oi?

A vegades em pregunto si l’artista estava passant per una crisi existencial quan em va crear. Potser va ser un impuls de frustració. O potser només estava avorrit. Però aquí estic, un manifest de la seva indecisió. Una obra d'art o un acudit dolent? Ni jo tinc respostes clares.

No tinc cames ni braços visibles, i això em fa sentir com un maniquí de botiga oblidat. Però eh, almenys tinc protagonisme en aquesta entrada de blog. Tu, lector, em dones més significat del que mai m’han donat els pinzells que em van pintar. És com si em miressis esperant que t’expliqués un secret. Però el secret és... no n'hi ha cap.

Hi ha una certa ironia en la meva existència: estic feta per ser mirada, però mai no puc mirar enrere. No puc moure’m, no puc marxar. Sóc aquí, atrapada en un cicle de mirades humanes i judicis absurds. Em pregunto... quant temps més et quedaràs aquí intentant trobar sentit al que no en té?

En realitat, el problema no sóc jo; el problema ets tu. T’has deixat seduir per una pintura sense història, sense nom, sense passat. Potser la propera vegada que vegis un dibuix com jo, t’ho pensaràs dues vegades abans de donar-li tantes voltes. Però, mentre tant, seguiré aquí, ballant entre el surrealisme i l’absurd.