Reflexions surrealistes en cian i carmí

NFT: Dualitats impensables en turquesa i carmí

He de confessar que mai vaig imaginar trobar-me en aquest punt de la meva vida: contemplant una obra que em recorda al quadre que podria sorgir després d’una nit amb massa gintònics i una ressaca filosòfica. Els traços negres que delineen aquest cos em posen en un dilema existencial: és art o un manifest desesperat?

Aquesta peça m’ha deixat amb més preguntes que respostes. Per començar, quina història amaguen aquests mugrons rodejats de carmí intens? Són una metàfora de la passió que perdura malgrat els dies grisos? O potser són símbols d’un crit silenciat en una societat que no sap què fer amb el seu propi pudor?

El fons blau turquesa em recorda aquells dies de piscina, però també aquelles converses incòmodes en què tothom fingeix que sap què està passant. És una crítica als que busquen equilibri en un caos? O només és el resultat d’una pantalla blava de Windows que ha decidit passar a l’acció?

Els llavis que surten tímidament per la part superior, com si fossin el remat d’un acudit que ningú acaba d’entendre, em porten a un lloc de desconcert. Què ens intenten dir? Que parlem massa o que mai diem el que realment importa?

Però el que més m’intriga és la línia obliqua que travessa el quadre amb un subtil toc de groc. És una espurna d’esperança enmig de la bogeria? Un llampec d’inspiració que ens recorda que, malgrat tot, encara som capaços de sorprendre’ns a nosaltres mateixos?

En algun lloc, un crític d’art està preparant un discurs sobre la dualitat de l’existència humana inspirada en aquest dibuix. Mentrestant, jo només penso si algú ho ha fet com a broma. És massa genial per ser un accident, massa absurd per ser intencionat.

Aquesta obra m’ha deixat en estat catatònic, preguntant-me si soc jo qui no l’entén o si el món ha decidit girar el guió i convertir el desconcert en un nou tipus de bellesa. Sigui com sigui, m’ha fet pensar, i això, avui dia, ja és una victòria.