Passa al contingut principal

Destacats

L’apocalipsi segons Noé, el manetes del barri

  Quan al veïnat van començar a aparèixer rumors que la gent s’havia tornat encara més estúpida de l’habitual, vaig pensar: “Res nou”. Però un dia, mentre feia cua al supermercat per comprar cafè i cinta americana, vaig rebre una trucada inesperada. "Hola, Noé? Escolta, la cosa està molt xunga. Hem de parlar." Així va començar el meu malson... i la construcció de l’arca més cutre que mai heu vist. Va resultar que la terra estava "corrompuda i plena de violència". Vaja, com qualsevol dilluns al metro. Però aquesta vegada era més greu. Em van dir que havia de salvar el món construint una mena de nau espacial... però flotant. Una arca, em deien. Vaig pensar que era una broma, però no. Era jo, una serra i una pila de fusta resinosa. Les instruccions eren clares, però inhumanes. "Cento quaranta metres de llarg, vint-i-tres d’ample i catorze d’alt. I tres pisos, eh? Que no falti espai." Vaig fer càlculs ràpids i vaig entendre que necessitava més cinta americana....

El desig carnal: una explosió de colors i pell


NFT: Pell, foc i vermell 

X

En aquesta explosió de pinzellades roges, rosades i blaves, em trobo davant una obra que no és només pintura: és una declaració de guerra al pudor. Quan miro aquesta peça, és impossible no sentir com una onada de calor em puja per la columna, com si fos l'inici d'una catarsi visual que promet sacsejar el meu dia.

Començo amb els detalls. Els dos focus centrals em miren, com si fossin fars que il·luminen un camí cap al desig. Són el recordatori visual que la naturalesa sap com cridar l'atenció, i ho fa amb una precisió quirúrgica: colors saturats, textura bruta i la insinuació perfecta.

Aquest quadre no necessita permís ni disculpes. És directe, brut i tan intens que gairebé puc sentir l'olor de la pintura fresca. Mentre els meus ulls es perden en les seves línies, tinc la sensació d'espiar un moment privat, una connexió íntima entre l'artista i la seva musa. Qui necessita subtilesa quan pots tenir això?

Aquesta peça, estimats lectors, no és per als dèbils. És per a aquells que s'atreveixen a somiar en vermell, a jugar amb el foc i a deixar-se cremar per la passió de l'art. És per als que saben que el desig no es negocia; es devora amb la mirada.

Mentre escric aquestes línies, em veig a mi mateix atrapant l'alè, com si aquest quadre m'estigués desafiant a mirar més enllà del que és evident. Què em diu aquesta peça? Que la bellesa rau en l'atreviment, en la capacitat de despullar l'ànima davant d'un llenç i pintar amb el cor.

Cada detall em sembla una invitació. Els traços són com xiuxiuejos, promeses visuals que em recorden que, per a estimar l'art, cal estar disposat a obrir-se, a sentir. I quin plaer és sentir això.

Així que, amics, us convido a mirar, a admirar i a deixar-vos endur per aquesta obra. És més que un quadre. És una lliçó de vida: la passió, com l'art, no té límits.


Comentaris

Entrades populars