La dona vermella i el misteri del sofà negre

 Jo no sé vosaltres, però quan vaig veure aquesta imatge per primer cop, vaig pensar: "I si estic davant d’una profecia visual que mai entendré?". Una dona vermella, asseguda amb una tranquil·litat que frega la desafiant, en un sofà negre infinit. Però espera, això és un sofà? O és una ombra que està a punt d’empassar-se-la? El fons groc em crida: "Fixa’t en mi!" però no puc deixar de mirar les cames roges com el foc, creuades amb una arrogància que sembla dir: "No m’interessa la teva opinió."

Aquest podria ser el retrat d’una conversa incòmoda amb algú que mai et miraria als ulls però que igualment et faria sentir insignificant. Per què no té cara? És una crítica artística? O potser un reflex de com ens veiem a nosaltres mateixos després de tres gintònics? La incertesa em consumeix, i no sé si és culpa de l’artista o del meu insomni.

Potser aquesta imatge és una metàfora de les xarxes socials: tothom vol ser vist, tothom vol brillar com el groc del fons, però al final només som ombres assegudes en un buit negre. I després hi ha aquest vermell... Tan intens!. El vermell de la passió, del perill, del ketchup que sempre cau a la camisa blanca. Qui dimonis és aquesta dona? Una deessa moderna o el meu subconscient jugant amb mi?

Cada vegada que miro aquesta imatge, em venen més preguntes que respostes. És aquesta obra una al·legoria del caos? Una crítica a l’existència? O simplement una excusa per fer un sofà que sembli més còmode del que realment és? Les meves neurones es barallen, intentant trobar un significat, mentre el vermell crema les meves retines.

Si aquesta dona pogués parlar, què diria? Potser em demanaria que deixés de pensar tant i simplement gaudís del moment. O potser em diria que ella sap tots els meus secrets més obscurs. En tot cas, no estic segur que vulgui saber-ho. Hi ha coses que és millor no preguntar.

Però sabeu què és el més inquietant de tot això? Que encara que intenti apartar la vista, segueixo tornant. Com si aquesta imatge tingués una mena de gravetat emocional que no em permet escapar. És això el que l’art ha de fer? Fer-te sentir que estàs perdent el cap però que t’encanta?

Finalment, només em queda una certesa: si algun dia la meva vida es converteix en un quadre, espero que sigui tan desconcertant com aquest.