L’apocalipsi segons Noé, el manetes del barri

 

Quan al veïnat van començar a aparèixer rumors que la gent s’havia tornat encara més estúpida de l’habitual, vaig pensar: “Res nou”. Però un dia, mentre feia cua al supermercat per comprar cafè i cinta americana, vaig rebre una trucada inesperada. "Hola, Noé? Escolta, la cosa està molt xunga. Hem de parlar." Així va començar el meu malson... i la construcció de l’arca més cutre que mai heu vist.

Va resultar que la terra estava "corrompuda i plena de violència". Vaja, com qualsevol dilluns al metro. Però aquesta vegada era més greu. Em van dir que havia de salvar el món construint una mena de nau espacial... però flotant. Una arca, em deien. Vaig pensar que era una broma, però no. Era jo, una serra i una pila de fusta resinosa.

Les instruccions eren clares, però inhumanes. "Cento quaranta metres de llarg, vint-i-tres d’ample i catorze d’alt. I tres pisos, eh? Que no falti espai." Vaig fer càlculs ràpids i vaig entendre que necessitava més cinta americana. Quan vaig explicar-ho a la meva dona, va riure tan fort que vaig haver d’oferir-li viatge VIP per pujar al vaixell.

El pitjor no era l’arca, sinó la logística. "Aconsegueix un mascle i una femella de cada espècie", em deien. Però clar, no hi havia manual per identificar gèneres d’ornitorrincs ni per convèncer girafes de pujar una rampa. A la fi, em vaig inventar uns quants parells. Si al final no encaixaven, culpa de l’evolució.

El meu carrer es va convertir en un zoològic improvisat. Les cabres discutien amb els tigres, els coloms feien caca sobre tot i un rinoceront va intentar menjar-se la meva bicicleta. Mentrestant, els veïns feien fotos i pujaven vídeos a Instagram amb el hashtag #NoésZoo. M’encantava la ironia.

Quan va arribar la pluja, vaig començar a entendre la gravetat del tema. La gent que m’havia dit que estava boig trucava desesperada: “Queda espai per un cosí tercer i el seu gos?” Jo només responia: “Ho sento, però la llista VIP està tancada”. Vaig tancar la porta de l’arca mentre els llamps il·luminaven el desastre.

Ara som aquí, flotant en una piscina infinita, envoltats de crits d’animals i amb el primer pis inundat per culpa d’un cocodril escapista. Però què voleu que us digui? Almenys no hem de pagar lloguer. Si mai surto d’aquesta, em faré influencer d’arques.