So de la Ciutat

 

Ciutat de vidre, amiga freda,

 torno un altre cop a tu.

 Llums de colors, remor que puja,

 però ningú em sent aquí.

Un somni estrany m'ha despertat,

 preguntes busquen resposta.

 Carrers de pressa, cares tapades,

 la solitud m'ofega l'ànima.

Mil veus sonen sense sentit,

 paraules perdudes en el vent.

 Pantalles brillants, vides connectades,

 però ningú mira realment.

"Follia!"  crido, "No veieu la veritat? 

 El silenci ensenya lliçons,

 apaga el soroll, escolta el batec,

 connecta amb l'altre, trenca les presons."

Però les meves paraules s'esvaeixen,

 com fulles mortes a l'hivern.

 La gent segueix la seva marxa,

 esclaus del ritme permanent.

Espero encara una llum d'esperança,

 un gest de complicitat.

 Potser en un somriure amagat,

 o una mirada de sinceritat.

Encara hi ha cors que baten junts,

 sota el so de la ciutat.

 Busquem la connexió perduda,

 un món més humà, menys digital.