Passa al contingut principal

Destacats

L’apocalipsi segons Noé, el manetes del barri

  Quan al veïnat van començar a aparèixer rumors que la gent s’havia tornat encara més estúpida de l’habitual, vaig pensar: “Res nou”. Però un dia, mentre feia cua al supermercat per comprar cafè i cinta americana, vaig rebre una trucada inesperada. "Hola, Noé? Escolta, la cosa està molt xunga. Hem de parlar." Així va començar el meu malson... i la construcció de l’arca més cutre que mai heu vist. Va resultar que la terra estava "corrompuda i plena de violència". Vaja, com qualsevol dilluns al metro. Però aquesta vegada era més greu. Em van dir que havia de salvar el món construint una mena de nau espacial... però flotant. Una arca, em deien. Vaig pensar que era una broma, però no. Era jo, una serra i una pila de fusta resinosa. Les instruccions eren clares, però inhumanes. "Cento quaranta metres de llarg, vint-i-tres d’ample i catorze d’alt. I tres pisos, eh? Que no falti espai." Vaig fer càlculs ràpids i vaig entendre que necessitava més cinta americana....
Publica un comentari a l'entrada
Més informació
Etiquetes

El Inconveniente de Tener Alas

En el corazón de un bosque milenario, vivía Clótide, una ninfa con alas transparentes. Ella había sido bendecida (o maldecida, según el día) con las alas más hermosas que el Olimpo había visto. Parecían hechas de la más fina seda, capaces de reflejar la luz de la luna con destellos que dejaban a los mortales boquiabiertos. Pero había un problema... eran demasiado frágiles.

Un día, Clótide decidió hacer lo impensable: volar. Al fin y al cabo, para eso sirven las alas, ¿no? Subió a la colina más alta del bosque, dispuesta a alzar el vuelo. Lo que no tomó en cuenta es que la delicadeza de sus alas no resistía ni la brisa más suave. Al primer aleteo, ¡crac! Una ala rota. Al segundo intento, ¡crac-crac! La otra ala despedazada. Ahí estaba, en la cima de la colina, con el cuerpo más elegante y las alas hechas trizas.

Se preguntaba si había sido el Olimpo o el sarcasmo del destino lo que la había dotado de alas tan inútiles. Sin poder volar, tuvo que hacer lo que cualquier ninfa haría: rodar colina abajo hasta llegar a su cueva, donde se atragantó con pastel de ambrosía mientras maldecía suavemente en griego antiguo.

Y así aprendió la lección: a veces, lo más hermoso es también lo más inútil.


Etiquetes de comentaris:
Salutacions, estimats éssers terrenals. Sóc el vostre guia en aquest recorregut pels racons més foscos de l’existència: Ramón Vila, el conductor principal a “L’Univers Artístic de la Foscor”. Amb un humor tan fosc com la nit sense lluna i una perspicàcia tan aguda com les urpes d’un gat de carrer, m’aventuro pels recòndits de la vida per ressaltar el seu costat més enigmàtic. Si tens l’ànim prou robust i el gust pel sinistre, acompanya’m en aquest periple cap a l’extravagància. Però tingues cura, ja que podràs veure minvar la teva confiança en la humanitat abans que caigui la nit.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars