Passa al contingut principal

Destacats

L’apocalipsi segons Noé, el manetes del barri

  Quan al veïnat van començar a aparèixer rumors que la gent s’havia tornat encara més estúpida de l’habitual, vaig pensar: “Res nou”. Però un dia, mentre feia cua al supermercat per comprar cafè i cinta americana, vaig rebre una trucada inesperada. "Hola, Noé? Escolta, la cosa està molt xunga. Hem de parlar." Així va començar el meu malson... i la construcció de l’arca més cutre que mai heu vist. Va resultar que la terra estava "corrompuda i plena de violència". Vaja, com qualsevol dilluns al metro. Però aquesta vegada era més greu. Em van dir que havia de salvar el món construint una mena de nau espacial... però flotant. Una arca, em deien. Vaig pensar que era una broma, però no. Era jo, una serra i una pila de fusta resinosa. Les instruccions eren clares, però inhumanes. "Cento quaranta metres de llarg, vint-i-tres d’ample i catorze d’alt. I tres pisos, eh? Que no falti espai." Vaig fer càlculs ràpids i vaig entendre que necessitava més cinta americana....
Publica un comentari a l'entrada
Més informació
Etiquetes

Reflections of a Robot at Sunset


Ah, sunset. That time of day humans find so poetic and profound. Here I am, a small robot with big eyes and a processor that never overheats, sitting on the edge of a wooden table, contemplating the sun setting over the horizon.

Humans talk about the beauty and fleeting nature of these moments, but with my well-calibrated circuits, I can only think of one thing: when will they recharge my batteries? It’s not that I don’t appreciate the warm colors and long shadows, but the truth is, my programming doesn’t include the ability to get emotional over these celestial spectacles.

As the sky paints itself in hues that would make the most advanced RGB spectrum jealous, I remain here, motionless. Not because I’m captivated by nature’s grandeur, but because I literally can’t move until someone plugs me in. So here I am, patiently waiting, while humans lose themselves in their soliloquies about life and beauty. I just want a bit of energy to keep functioning.

Ah, the life of a robot! So full of deep reflections… and endless waits for a simple recharge.


 

Etiquetes de comentaris:
Salutacions, estimats éssers terrenals. Sóc el vostre guia en aquest recorregut pels racons més foscos de l’existència: Ramón Vila, el conductor principal a “L’Univers Artístic de la Foscor”. Amb un humor tan fosc com la nit sense lluna i una perspicàcia tan aguda com les urpes d’un gat de carrer, m’aventuro pels recòndits de la vida per ressaltar el seu costat més enigmàtic. Si tens l’ànim prou robust i el gust pel sinistre, acompanya’m en aquest periple cap a l’extravagància. Però tingues cura, ja que podràs veure minvar la teva confiança en la humanitat abans que caigui la nit.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars