Passa al contingut principal

Destacats

L’apocalipsi segons Noé, el manetes del barri

  Quan al veïnat van començar a aparèixer rumors que la gent s’havia tornat encara més estúpida de l’habitual, vaig pensar: “Res nou”. Però un dia, mentre feia cua al supermercat per comprar cafè i cinta americana, vaig rebre una trucada inesperada. "Hola, Noé? Escolta, la cosa està molt xunga. Hem de parlar." Així va començar el meu malson... i la construcció de l’arca més cutre que mai heu vist. Va resultar que la terra estava "corrompuda i plena de violència". Vaja, com qualsevol dilluns al metro. Però aquesta vegada era més greu. Em van dir que havia de salvar el món construint una mena de nau espacial... però flotant. Una arca, em deien. Vaig pensar que era una broma, però no. Era jo, una serra i una pila de fusta resinosa. Les instruccions eren clares, però inhumanes. "Cento quaranta metres de llarg, vint-i-tres d’ample i catorze d’alt. I tres pisos, eh? Que no falti espai." Vaig fer càlculs ràpids i vaig entendre que necessitava més cinta americana....

El dia que vaig decidir dir "no" a tothom i em vaig tornar irresistible


 Sóc jo, la noia de la foto. Aquella amb el gest decidit de "fins aquí hem arribat". Sí, sí, estic amb la mà aixecada, amb un "no" claríssim, un mur que ningú pot travessar. I no és per falta de ganes, creu-me, però arriba un moment en què dir "no" és més satisfactori que una xocolata desfeta a l'hivern.

Potser et preguntes, per què tants "no"? És simple: he descobert el poder de no ser el "sí" d’algú altre. Per què hauria de cedir al caprici del primer que em demani alguna cosa? He decidit prioritzar-me, estimar-me i, el més important, gaudir de la cara de sorpresa de la gent cada vegada que senten aquest "no" que surt tan segur de la meva boca.

Però, ep, no em malinterpretis. Dir "no" no vol dir que em tanqui en banda a tot, ni que m'he tornat una ermitana. És una qüestió d'autoestima. Ho fas una vegada, t'encanta la sensació i llavors… oh, sorpresa! Vols tornar a dir "no" només per veure fins on arriba el teu poder. Em sorprèn com la gent comença a mirar-me amb una barreja de respecte i por. Això, amics, és poder real.

I saps què? Al final m’he convertit en un enigma, en aquell misteri que tothom vol resoldre però ningú pot. La gent es pregunta què faig, per què estic tan en pau amb mi mateixa. I jo, des de la meva torre de "no"s, només somric mentre observo com es trenquen el cap pensant si mai aconseguiran un "sí" meu.

Et recomano provar-ho un dia. Mira't al mirall i diu-te a tu mateix/a: "Avui, tot és un 'no'". Sentiràs com una onada de calma t’envolta. Descobriràs que el món no s’enfonsa perquè no hi hagis estat per complaure a ningú. Al contrari, la gent t'admirarà com mai abans.

I ara, t’ho pregunto: ets dels que sempre diu que sí o estàs preparat/da per unir-te al club dels que diuen "no"? No t’enganyo, ser part d'aquest exclusiu club et pot canviar la vida. I qui sap, potser et converteixes en el proper misteri irresoluble.

Ara, estimat lector, només et queda una cosa per fer. Som-hi, atreveix-te a dir-ho. Mira aquesta mà alçada i fes-te una pregunta: quants "no" has dit avui?


Comentaris

Entrades populars