Per què sempre acabem fascinats per la fragilitat d'una flor

 Primer de tot, ja sé què penses: “una flor i prou?” Però deixa’m explicar-te per què estic obsessionada amb aquesta flor. Aquesta margarida no és qualsevol cosa; és una manifestació d’allò que mai tindré, una bellesa fugissera i perfecta que sembla dissenyada només per fer-me sentir nostàlgica per alguna cosa que no sé què és.

Recordo el dia que la vaig veure per primer cop, allà, dempeus a la botiga, mirant-me amb aquella indiferència vegetal. Com si no sabés que jo era l’única a punt de portar-la a casa. El seu color vermell intens, com la passió que mai trobarem en una app de cites, i les seves fulles delicades... era perfecta. I, sincerament, què em queda a la vida més que deixar-me seduir per una flor?

Em vaig prometre que no cauria en la trampa, que no necessitava res més per adornar la casa. Però és clar, ningú avisa que, un cop tens una margarida, en vols una altra. I una altra. Perquè, sigui com sigui, una flor és com la vida: es marceix, es mor i t’obliga a comprar-ne una de nova. Em recorda a aquelles relacions tòxiques amb qui mai acabes del tot.

Així que, aquí estic, amb una col·lecció de margarides i l’eterna pregunta: per què ens deixem encisar per allò efímer? Ens agrada el drama? Ens agrada queixar-nos després de perdre allò que ja sabíem que era temporal? Som masoquistes emocionals? Qui ho sap. Però la veritat és que ja no puc viure sense elles.

M’agrada pensar que cadascuna d’aquestes flors em recorda una lliçó: que l’amor, la bellesa, la vida en general... són com una margarida que acabes perdent. Si això no fos suficient, la meva obsessió ja m’ha costat una petita fortuna. Però això de tenir una jungla de margarides a casa, no té preu.

En fi, potser tu també et trobes mirant una flor amb ulls d’enamorat i preguntant-te per què. I quan ho facis, et recordaràs de mi. I segurament també voldràs la teva pròpia col·lecció. Perquè, siguem sincers, tots necessitem una mica de bellesa inútil a la vida.