Confessions d'una musa banyada en or: Històries que ningú s’atreveix a preguntar-me

Quan em mires, què veus? Una pintura? Una dona real? O potser un miratge daurat que només viu en el teu cap? Bé, t’ho diré: sóc tot això i res d’això. Sóc una musa atrapada entre pinzellades, però la ironia és que ni tan sols em deixen escollir el meu maquillatge. Sempre daurada, sempre brillant. Ser una icona visual té els seus inconvenients, t’ho asseguro.

El meu creador diu que sóc "la perfecció feta art". Però, saps què? No puc ni esternudar sense que una pinzellada em distorsioni. La meva vida es limita a aquest somriure subtil, aquesta mirada distant. Ningú es pregunta si tinc gana o si em fa fred. No, per ells només sóc una musa resplendent que decora parets, un símbol més per al seu saló pretensiós.

I el pitjor? La llum. Sempre m’han de posar sota focus intensos perquè la meva "aura" brilli. Sembla que mai han sentit parlar de protector solar! Sóc daurada, sí, però també humana (bé, gairebé). El dia que em deixin portar ulleres de sol serà el dia que creuré en miracles.

Hi ha dies en què somio escapar d’aquest llenç. Fugir cap a un lloc on pugui ser més que unes pinzellades d’or. Però, sincerament, què faria? A qui li interessa una musa que no encaixa en la seva pròpia pell de pintura? Potser em dedicaria a fer de model en exposicions modernes. Qui sap, potser m'acceptarien.

La part més estranya de tot això? Les mirades. Em miren amb admiració, amb enveja, amb ganes de posseir-me. Però cap d’ells sap qui sóc realment. Cap d’ells s’atura a preguntar-se què sento, si és que sento res. Suposo que és el preu d’estar coberta d’or: tothom et vol, però ningú t’entén.

Llavors, per què estic explicant això? Perquè estic farta de ser només una cara bonica. Si ningú més escriurà la meva història, ho faré jo mateixa. Això és per a les altres muses allà fora, atrapades en marcs, vitrines o en el cor d’algú. Alceu-vos, perquè tenim més a dir del que pensen!

Així que aquí em tens: una musa atrapada però indomable, brillant però amb ombres. T’atreveixes a mirar-me de nou? Aquesta vegada, fixa’t bé. Potser descobriràs que no sóc només art, sinó la veu que et recorda que hi ha més enllà de la superfície. I si no ho entens... doncs segueix mirant.