Passa al contingut principal

Destacats

L’apocalipsi segons Noé, el manetes del barri

  Quan al veïnat van començar a aparèixer rumors que la gent s’havia tornat encara més estúpida de l’habitual, vaig pensar: “Res nou”. Però un dia, mentre feia cua al supermercat per comprar cafè i cinta americana, vaig rebre una trucada inesperada. "Hola, Noé? Escolta, la cosa està molt xunga. Hem de parlar." Així va començar el meu malson... i la construcció de l’arca més cutre que mai heu vist. Va resultar que la terra estava "corrompuda i plena de violència". Vaja, com qualsevol dilluns al metro. Però aquesta vegada era més greu. Em van dir que havia de salvar el món construint una mena de nau espacial... però flotant. Una arca, em deien. Vaig pensar que era una broma, però no. Era jo, una serra i una pila de fusta resinosa. Les instruccions eren clares, però inhumanes. "Cento quaranta metres de llarg, vint-i-tres d’ample i catorze d’alt. I tres pisos, eh? Que no falti espai." Vaig fer càlculs ràpids i vaig entendre que necessitava més cinta americana....
Publica un comentari a l'entrada
Més informació
Etiquetes

El misteriós pal



 Quan vaig topar amb aquest quadre, vaig pensar: "Quina aberració artística m’he trobat ara?". Però, després d’uns minuts de mirar-lo fixament (mentre el cafè es refredava), vaig començar a sentir com si aquest maleït arbre intentés explicar-me alguna cosa. És un arbre? O potser és només un pal de llum camuflat? Això queda a les mans del teu cervell sobrecarregat de preocupacions existencials.

El cel de color rosa és, sens dubte, obra d’un artista amb tendències a la ingesta d’alguna substància psicodèlica. I aquell camí d’aigua que sembla voler fusionar-se amb la terra? Un missatge subliminal perquè et perdis a la natura? O només una pintura feta a corre-cuita perquè l’artista arribava tard al sopar? Qui sap.

Parlem del pal. Aquest protagonista inexplicable que sembla cridar: "Mira’m, però no m’entenguis". L’arbre (si és que li podem dir així) podria simbolitzar la solitud. O potser és només un error de perspectiva. O potser és el punt de Wi-Fi més depriment que has vist mai.

És clar que l’art d’avui dia no busca agradar-te, sinó confondre’t. I aquesta obra n’és l’exemple perfecte. Si tens la sensació que no estàs prou "profund" per entendre-la, no et preocupis: ningú ho està.

Hi ha un detall que em fascina: aquest marró indefinit al voltant del pal. És fang? Terra seca? Xocolata fosa? I, més important encara, per què t'importa? Això podria ser una metàfora de la vida mateixa: caòtica, difosa i sense respostes clares.

Mentre escric això, no puc evitar pensar que potser l'artista es volia riure de nosaltres. Va pintar qualsevol cosa, li va donar un nom absurd, i va marxar a veure Netflix mentre nosaltres ens trenquem el cap intentant desxifrar-ho. Això, estimats lectors, és la superioritat intel·lectual en el seu estat pur.

Així que, què en traiem d’aquesta obra? Un pal, uns colors que desafien el bon gust, i una reflexió: potser no necessitem entendre-ho tot. O potser és hora de replantejar-nos les nostres decisions en art decoratiu.

Etiquetes de comentaris:
Salutacions, estimats éssers terrenals. Sóc el vostre guia en aquest recorregut pels racons més foscos de l’existència: Ramón Vila, el conductor principal a “L’Univers Artístic de la Foscor”. Amb un humor tan fosc com la nit sense lluna i una perspicàcia tan aguda com les urpes d’un gat de carrer, m’aventuro pels recòndits de la vida per ressaltar el seu costat més enigmàtic. Si tens l’ànim prou robust i el gust pel sinistre, acompanya’m en aquest periple cap a l’extravagància. Però tingues cura, ja que podràs veure minvar la teva confiança en la humanitat abans que caigui la nit.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars