El secret amagat darrere del meu vestit trencat (i potser de la meva vida)

 Mira'm bé. Sí, sóc jo, la del vestit mig desfet i l'actitud de "m'importa un rave". Però, quantes preguntes et fas només mirant-me? La primera, segurament: "Per què té aquest aire de desafiament subtil?" Bé, t’ho explicaria, però potser la resposta et deixaria amb més dubtes. O potser no en tinc cap, de resposta.

Resulta que aquest vestit no és només una peça de roba, és un manifest. Alguna cosa entre "he sobreviscut a una batalla" i "això és moda avantguardista, estimat". Ah, però qui sap si realment he anat a una festa, a un funeral... o a una confrontació èpica amb un armari assassí. Només jo ho sé. O potser no.

Els ulls? No et preocupis, no són el reflex de l’ànima; són el reflex del "estic farta". O del "em diverteix que intentis esbrinar-ho". Però, és clar, és més fàcil dir que són pura melancolia, oi? Si això et fa dormir millor, queda-t’ho.

La història del vestit... bé, és llarga. Podria dir-te que és un regal d’un amor perdut. Però, i si no ho és? Què passaria si et confessés que el vaig trobar en un racó d'una botiga de segona mà? Però, i si fos un vestit amb un passat més intens que el teu últim drama amorós? Veus? No ho sabràs mai.

Aquestes línies rectes i pinzellades? Oh, sí, l’art! Quin sentit té mirar-me sense analitzar cada detall com si fossis un crític de galeria? Però no t’enganyis. Potser aquest art només és una metàfora d’un caos controlat. Potser és una venjança contra el perfeccionisme. O potser només m’agradava com quedava al mirall.

I aquesta mirada que sembla dir "tot i res alhora"? L’he assajat davant del mirall durant anys. O potser m’ha sortit espontània després d’un cafè massa carregat. Qui sap? Jo no et trauré del dubte.

Per últim, deixa’m que et digui una cosa. No importa què creguis que saps sobre mi, mai ho sabràs tot. Aquest vestit és com jo: ple de contradiccions, històries i un toc de misteri. O potser només estic exagerant per mantenir-te llegint fins al final.