La dama del vestit vaporós: un secret que no et deixarà dormir

Recordo aquell vespre com si fos ara, envoltada de la textura roja d’una tela que semblava el reflex d’una flama viva. El vestit que duia no era meu. De fet, ni tan sols sabia com havia arribat a les meves mans. Però, digue'm, qui en la seva consciència diria "no" a un vestit com aquest?

Quan vaig entrar al saló, tots els ulls es van clavar en mi. Alguns em miraven amb admiració, d'altres amb una sospita que gairebé podia palpar. Ningú sabia el meu nom, però tampoc semblaven tenir el valor per preguntar-ho. I jo? Jo tampoc sabia què hi feia allà. Tot era tan… casualment estrany.

Hi ha alguna cosa que no us he explicat: hi havia un sobre a la butxaca oculta del vestit. Era petit, delicat, i tan sols hi deia "No obrir fins que tothom balli". Així que vaig esperar. No sé què m’inquietava més: el misteri del sobre o el fet que el vestit em quedés tan bé.

Quan va començar la música, vaig decidir passar desapercebuda. Impossible, ja ho sé. Les mirades se’m clavaven com si fos la protagonista d’una tragèdia que tothom esperava veure culminar. El sobre pesava més en la meva ment que no pas a la butxaca. Què hi podia haver dins? Un missatge? Una clau? Una condemna?

De sobte, un home va aparèixer davant meu. Vestia un frac impecable, però hi havia alguna cosa en el seu somriure que em posava nerviosa. "No és la teva primera vegada, oi?" va dir. No vaig saber què respondre. Era una pregunta o una acusació?

La nit va continuar amb una estranya barreja de tensió i desconcert. Quan finalment tothom va començar a ballar, vaig obrir el sobre. Dins hi havia un tros de paper amb una única paraula: “Corre”.

Em vaig quedar allà, congelada, mentre el món al meu voltant semblava difuminar-se en una barreja de riures, passos i ombres. I aleshores ho vaig entendre. Però això, estimat lector, ho deixaré per un altre capítol.