La dansa incòmoda d'una musa amb cabells blaus: una confessió a contrallum

Em trobo atrapada en un quadre. Sí, ho sé, sona melodramàtic, però prova tu de tenir una espàtula de pintura com a cirurgià estètic i un fons vermell que crida “DRAMA!”. Jo no vaig triar això. Un dia era una simple idea en la ment d’un artista i, abans que m’adonés, voilà! Aquí estic, congelada en un gest entre la gràcia i la indecisió.

Quan em vaig adonar que els meus cabells eren d’un blau elèctric, vaig sospirar profundament. Per què no un castany discret? Però no, havien d’anar pel contrast, perquè al cap i a la fi, si tens un fons vermell infernal, el teu cabell ha de semblar que podries endollar-lo a una bateria. Sóc la versió pictòrica d’un festival de colors mal gestionat.

I el vestit? Ah, el vestit. Va ser un altre despropòsit artístic. Començar-lo amb pinzellades delicades semblava una bona idea, però després algú va tenir la brillant pensada de fer-ho amb espàtules! Ara em veig com si hagués passat per una trituradora d’art abstracte. I les gotes de pintura que pengen? Creieu-me, no són llàgrimes d’artista, són l’evidència del caos.

El pitjor de tot és la postura. Estic com ballant, però amb l’energia d’algú que acaba de recordar que va deixar el forn encès. Els meus braços volen projectar gràcia, però el meu cervell pictòric només pot pensar: "Estic inclinada cap a la destrucció o cap a la llibertat?" Ningú m’ho va dir. Quina incertesa.

Des de la meva perspectiva bidimensional, veig com la gent m'observa. Alguns murmuren paraules com “melancolia” o “poesia visual”. No, estimats espectadors, el que veieu és resignació pura. Resignació al fet que la meva existència depèn d’un vernís i d’un marc d’estil pretensiós.

Però espera, que hi ha més! Hi ha moments en què tinc la sensació que el vermell del fons es menjarà la resta del quadre. I si això passa, què em queda? Seré una ombra blava en una massa vermella. Potser aleshores la gent em mirarà amb més compassió. O no, perquè això és art, i a l’art li encanta ser confús.

I així passo els meus dies, atrapada en un ball etern que ningú no pot escoltar i en un vestit que mai no vaig triar. Potser, només potser, hi ha alguna cosa més enllà d’aquesta tela. Però mentre segueixi aquí, només puc preguntar-me: qui em salvarà d’aquest embolic de colors i textures?