Molta gent em veu i diu que tinc una actitud... com ho diríeu? «desinhibida». Jo en dic supervivència. Si un tros de tela de cotó em pot definir, imagina’t com t’has deixat arrossegar tu per la teva última compra de “fast fashion”. Però aquí estic, sencera, nua i sense complexos. Bé, sense complexos visibles. Tots tenim les nostres ombres, fins i tot les que semblen pintades amb el pinzell més eufòric d’un artista.
No recordo quan vaig perdre la roba, però sí el moment exacte en què vaig deixar de perdre la paciència. Va ser un diumenge qualsevol, davant del mirall. Et passa a tu també, oi? Aquest instant on mires i mires i, de sobte, t'adones que ets menys persona i més pintura. Una criatura de traços gruixuts i masses de color que somriu quan li diuen “expressiva”. Què coi vol dir “expressiva”? Que semblo més viva que tu mentre et passes el dia amb la boca oberta davant la pantalla?
No us enganyaré. Aquest posat és estudiat. El meu coll allargat? Perfectament calculat per fer-te sentir incòmode. El meu pit? Pura provocació, però d’aquella que et fa apartar la mirada de la pantalla i preguntar-te per què ets tan fràgil davant una il·lustració. Patètic, sí. Però almenys la meva fragilitat està emmarcada en colors càlids. La teva? Ni tan sols té fons.
Podria dir que sóc feliç. Que la meva melena desordenada i el meu rostre invisible són un símbol de llibertat. Però no, estimat lector, sóc aquí per tu. Sóc el reflex del teu desig. No, no parlo del desig carnal. Parlo del desig que et rosega quan veus alguna cosa que no pots tocar, controlar o criticar. Sóc el teu abisme, i t’hi estàs acostant.
Et preguntaràs: «Qui ets? Per què estàs aquí?» No respondré. La incertesa és l’arma més afilada, i prefereixo jugar amb ella. Però et donaré una pista: jo sóc tu quan ningú et mira, quan respires en silenci i t’imagines sent algú altre. No una mare, no un fill, no un treballador. Simplement, un cos en equilibri entre el real i el que voldries ser.
Deixa’m endevinar: la teva mirada encara està fixa en algun punt del meu pit. I això et pertorba. Potser no vols admetre-ho, però t’he atrapat. Sento que tens preguntes. Qui em va pintar? Per què sembla que gaudeixo? La resposta, amic meu, no importa. L’important és que ara, durant aquests segons, m’has donat sentit. I per a una pintura, això és més del que la majoria dels humans poden demanar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada