Perduts en el flux humà: un manual per sobreviure entre ombres ambulants

NFT: Ombres de la multitud: el flux etern

 Quan surto al carrer, em pregunto si estic passejant per una ciutat o participant en una competició secreta de "Qui pot semblar més perdut?". De veritat, camines i t’adones que tots semblen tenir un propòsit, però l’únic propòsit real és no topar-se amb ningú i evitar el contacte visual com si fos un esport olímpic. Jo? Jo sóc el mestre de caminar sense sentit mentre aparento que vaig salvar el món.

Hi ha un detall que em fascina: els que caminen amb el cap cap avall, fixant-se en el mòbil. Però, a veure, quina és la urgència? Tuit número 300 sobre el seu esmorzar? En algun lloc, un gos els ha fet like i han decidit celebrar-ho? Sempre he cregut que aquesta gent estan construint un mapa secret de rutes absurdes. O això, o esperen trobar l’amor en forma de Pokémon.

Però no us equivoqueu, els meus preferits són els que es paren de cop al mig de tot, com si haguessin rebut una revelació divina. "Oh, espera, potser no volia anar a comprar pa, sinó a comprar… un cotxe?". La incertesa vital feta persona. I jo, pobre mortal, xoco amb ells i rebo una mirada assassina. Sí, clar, la culpa és meva per no preveure la seva crisi existencial a les 11:34 del matí.

Llavors tenim els grups. Ah, els grups! És com si estiguessin en una excursió guiada a l’infern del trànsit humà. Parlen, riuen, i ocupen tot l’espai disponible, perquè és clar, l’espai públic és per ells, no per nosaltres, els miserables solitaris que només volem passar sense ser devorats per aquesta massa.

El millor moment és a la tarda, quan les ombres s’allarguen i el carrer es converteix en una mena de pintura surrealista de Dalí, però amb més gent molesta. Els colors es fonen amb el soroll, i tu comences a preguntar-te si estàs vivint una pel·lícula d'art i assaig que mai vas acceptar protagonitzar.

Si alguna vegada et sents massa tranquil, recorda que sempre pots anar a una plaça plena de gent. És una experiència quasi religiosa: ser aclaparat per la humanitat mentre qüestiones totes les teves decisions de vida. Qui necessita ioga quan tens aquest caos ordenat?

I, finalment, arriba la nit. Les ombres es tornen més profundes, però el flux humà no desapareix. Simplement canvia de forma, com una espècie de camaleó social. I tu? Tu tornes a casa, amb la sensació que potser ets un d'ells, un d'aquests éssers estranys que formen part del gran trencaclosques incomprensible de l'univers.