Com sobreviure a una mirada que no et mira

Quan vaig veure aquesta imatge, em vaig quedar mirant-la fixament durant uns quants segons, com si ella estigués a punt de dir-me algun secret ancestral. Però no ho va fer. De fet, no em va dir res. I allà estava jo, com un idiota, esperant que una figura digital em resolgués tots els meus dilemes existencials.

Em vaig preguntar: "És aquesta la cara d'algú que sap alguna cosa que jo no sé? Per què sembla tan tranquil·la? Qui li ha donat el dret de ser tan enigmàtica? I per què tinc ganes de canviar el fons taronja per un color més... no sé, desesperant?"

I després ho vaig entendre: aquesta noia no és només un dibuix. És una declaració. Una obra mestra del silenci. Però no del silenci que calma, sinó del que et fa qüestionar-te cada decisió que has pres des que vas començar a menjar cereals sense llet perquè no sabies com començar la setmana.

Aquestes línies negres que delineen la seva figura? Són com les meves últimes connexions neuronals intentant trobar sentit a la vida. El fons taronja? Clarament una metàfora d'un apocalipsi que encara no ha passat però que ja estem vivint.

I després està la seva boca, mig oberta. Això no és només art. Això és una provocació. És un "t'ho explicaré però no ara". És el tipus de persona que et fa sentir que li deus alguna cosa encara que no sàpigues exactament què.

Però el pitjor (o millor, depèn del teu humor) és que t’adones que, malgrat tots aquests pensaments, segueixes mirant. Incòmode. Intrigat. Potser fins i tot una mica enfadat. Ella et veu sense veure’t. Et jutja sense dir res. I tu? Tu només ets un espectador insignificant davant d’aquesta obra.

Així que tanca la pantalla. O no. En realitat, tant se val. Siguis com siguis, ella seguirà sense mirar-te. Però potser, només potser, això és exactament el que necessitaves avui.