Confessions d’un gos amb ànima de filòsof (o això crec…)

Avui he anat a la platja amb la meva humana. Això hauria de ser un gran moment, oi? Sol, sorra, aire fresc… Però aquí estic, assegut com un pensador existencialista al bell mig d’un desert de dubtes. Algú m’explica per què he acabat amb sorra al nas i una reflexió profunda sobre el significat de la vida?

Sempre m’he considerat un gos d’una certa intel·ligència emocional. Però el meu nas, literalment enfonsat en aquest mar de granets insignificants, sembla haver-me portat a conclusions inquietants. De què serveix córrer darrere d’un pal si tot, al final, torna a la sorra? Sí, sí, sé que sona molt profund per ser un gos, però algú ha de dir-ho.

Mentre la meva humana em mira amb un somriure, em pregunto: "Ella sap que sóc un geni ocult o només troba graciós aquest tros de sorra enganxat al meu nas?" No vull sonar paranoic, però potser aquesta és la seva manera subtil de dir-me que necessito ser més lleuger de ment. Jo? Lleuger? Impossible.

Els altres gossos corren amunt i avall, perseguint boles com si estiguessin en un anunci de menjar caní. Però jo no. Jo prefereixo la quietud, el silenci… i, sincerament, aquest estat de meditació forçada m'ha convertit en una mena de Buda caní. És això una benedicció o una condemna?

I llavors, la gran pregunta que tots us feu: "Per què porta aquest llaç rosa? És per estil? És per identificar-me? O és simplement perquè la meva humana té un sentit de l’humor estrany?" No ho sé, però si el llaç parla, el missatge és clar: "Sóc complex, estimats."

Els humans sempre diuen que els gossos són els seus millors amics. Però us he de confessar una cosa: a vegades penso que som només una extensió de la seva estranya necessitat d’aproximar-se al caos. Perquè, de debò, per què portar-me a la platja si només acabo assegut com una escultura de sorra viva?

Al final, mentre el sol comença a pondre's, arribo a una conclusió tranquil·litzadora: potser no ho entendré mai tot, però almenys tinc aquesta sorra, aquest nas i aquest absurd sentit de l’humor que em fa sobreviure. Qui necessita res més?