Passa al contingut principal

Destacats

L’apocalipsi segons Noé, el manetes del barri

  Quan al veïnat van començar a aparèixer rumors que la gent s’havia tornat encara més estúpida de l’habitual, vaig pensar: “Res nou”. Però un dia, mentre feia cua al supermercat per comprar cafè i cinta americana, vaig rebre una trucada inesperada. "Hola, Noé? Escolta, la cosa està molt xunga. Hem de parlar." Així va començar el meu malson... i la construcció de l’arca més cutre que mai heu vist. Va resultar que la terra estava "corrompuda i plena de violència". Vaja, com qualsevol dilluns al metro. Però aquesta vegada era més greu. Em van dir que havia de salvar el món construint una mena de nau espacial... però flotant. Una arca, em deien. Vaig pensar que era una broma, però no. Era jo, una serra i una pila de fusta resinosa. Les instruccions eren clares, però inhumanes. "Cento quaranta metres de llarg, vint-i-tres d’ample i catorze d’alt. I tres pisos, eh? Que no falti espai." Vaig fer càlculs ràpids i vaig entendre que necessitava més cinta americana....
Publica un comentari a l'entrada
Més informació
Etiquetes

Confessions d’una esquena irresistible: l’art de captivar per telèfon


NFT: L’esquena que ho va canviar tot 

Tot va començar amb una trucada innocent, o això pensava jo. Aquell dia, amb l’espatlla desprotegida i el cabell tenyit com un flamingo rebel, vaig decidir dominar el món... o almenys la conversa. No és casualitat que la meva camisa caigués just a la mesura perfecta entre sensualitat i descuit. És un art, no un accident.

El primer pas per seduir algú és fer veure que no saps que ho estàs fent. La meva postura? Una obra mestra de la naturalitat estudiada. I el cabell? Òbviament calculat al mil·límetre per semblar desordenat però fascinant. Quan vaig escoltar la seva veu a l’altra banda, vaig saber que ja el tenia: no per la veu, sinó per la tremolor nerviosa que es va escapar entre paraules.

Sabies que una esquena pot parlar? La meva diu: "Soc misteriosa, intensa, i probablement t’arrossegaré a un vòrtex de desig i caos emocional." Llavors, per què cobrir-la? La vaig deixar respirar, visible, lliure, com un manifest d’autonomia... i una trampa perfectament dissenyada.

La conversa era sobre res. Literalment res. Però aquí rau el secret: no importa el tema, sinó com el dius. Una rialleta aquí, un “Ah, sí?” carregat de matisos allà... Com si no sabés que cada paraula meva era un esquer, i ell el peix més feliç del llac.

Al final, no importa si estàs parlant d'astrofísica, del teu últim cafè o d'un unicorn perdut. Si tens l'actitud correcta, podries vendre gel a un pingüí. Jo? Només estic aquí, amb els meus tirants juganers, trencant cors amb un gest tan petit com ajustar-me la camisa.

Vaig penjar el telèfon sabent que havia guanyat, però, sincerament, la veritable victòria és per als que han viscut l'experiència d'una esquena com la meva. Perquè no es tracta només de mirar: es tracta de quedar-se embadalit, com un astronauta flotant en l’espai desconegut del desig.

I sí, encara hi ha gent que es pregunta si una trucada telefònica pot ser sexy. A ells els dic: veniu, observeu i tremoleu. L'esquena i jo us esperem.


Etiquetes de comentaris:
Salutacions, estimats éssers terrenals. Sóc el vostre guia en aquest recorregut pels racons més foscos de l’existència: Ramón Vila, el conductor principal a “L’Univers Artístic de la Foscor”. Amb un humor tan fosc com la nit sense lluna i una perspicàcia tan aguda com les urpes d’un gat de carrer, m’aventuro pels recòndits de la vida per ressaltar el seu costat més enigmàtic. Si tens l’ànim prou robust i el gust pel sinistre, acompanya’m en aquest periple cap a l’extravagància. Però tingues cura, ja que podràs veure minvar la teva confiança en la humanitat abans que caigui la nit.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars