Crònica d’una barbacoa mal gestionada

 

Em dic Caín i avui he après que les barbacoes familiars no són el meu fort. Tot va començar amb la meva mare, la campiona del drama, cridant que era "un regal del destí" quan vaig néixer. Gràcies, mama, però l’únic regal aquí és la paciència infinita que necessito per suportar aquesta família disfuncional.

Després va aparèixer Abel, el meu germà petit. Ell, el nen prodigi del poble, sempre amb les seves ovelles netes i la seva actitud de monjo zen. Jo, mentrestant, intentava que les meves pastanagues no semblessin pals de bambú morint de set. Però clar, al “jurat suprem” això no li va semblar prou bo.

Un dia, Abel i jo decidim oferir regals per impressionar "l’autoritat suprema" de la casa. Jo vaig portar un cistell de verdures; ell, la carn més suculenta del seu ramat. Endevina què? La carn guanya sempre. Com no, tothom adora una costella ben rostida, no una pastanaga pansida.

"Fes-ho millor, Caín", em van dir. I jo pensava: millor? Què vol dir millor? Hauré de començar a robar hamburgueses? El pitjor de tot és que Abel no deixava de somriure. “No passa res, germà”, deia. Doncs sí que passa, Abel. Passa molt.

Vaig decidir que havia de “parlar” amb ell. I per “parlar” vull dir que vaig tenir un moment de, diguem-ne, furor creatiu. Potser vaig exagerar una mica amb el dramatisme, però ningú em va advertir que el joc de la vida familiar incloïa morts inesperades.

Quan van descobrir el que havia passat, vaig intentar fer-me l’innocent: “Abel? Quin Abel? No sé qui és aquest Abel”. Però ja era massa tard. Tothom estava indignat. M’he guanyat una etiqueta de paria oficial del poble. Bé, i una marca a l’estil "no toqueu aquest boig".

Ara visc exiliat a una regió oblidada, construint ciutats amb el meu nom com un megalòman qualsevol. Però saps què? Això m’ha ensenyat una cosa: mai competiu amb un germà petit perfecte. Simplement no val la pena.