Passa al contingut principal

Destacats

L’apocalipsi segons Noé, el manetes del barri

  Quan al veïnat van començar a aparèixer rumors que la gent s’havia tornat encara més estúpida de l’habitual, vaig pensar: “Res nou”. Però un dia, mentre feia cua al supermercat per comprar cafè i cinta americana, vaig rebre una trucada inesperada. "Hola, Noé? Escolta, la cosa està molt xunga. Hem de parlar." Així va començar el meu malson... i la construcció de l’arca més cutre que mai heu vist. Va resultar que la terra estava "corrompuda i plena de violència". Vaja, com qualsevol dilluns al metro. Però aquesta vegada era més greu. Em van dir que havia de salvar el món construint una mena de nau espacial... però flotant. Una arca, em deien. Vaig pensar que era una broma, però no. Era jo, una serra i una pila de fusta resinosa. Les instruccions eren clares, però inhumanes. "Cento quaranta metres de llarg, vint-i-tres d’ample i catorze d’alt. I tres pisos, eh? Que no falti espai." Vaig fer càlculs ràpids i vaig entendre que necessitava més cinta americana....

Crònica d’una pandèmia de figueres i caos existencial


 

Des del minut u, aquell nou experiment botànic anomenat "Jardí Urbà Premium" ja semblava un error. Va començar amb una serp, no de les normals, sinó una influencer de mercat negre. “Eh, guapa, vols la clau per ser més intel·ligent que el teu cap a Recursos Humans?” em va dir mentre es contorsionava al costat d’una figuera mutant. I clar, com no caure?

El problema no era només el fruit: era Instagramable! Verd brillant, amb un toc de purpurina natural i, segons la serp, “amb el poder d’ensenyar-te a guanyar totes les discussions familiars”. M’ho vaig pensar… tres segons. L’hipoteca? Els caps de setmana amb els sogres? Necessitava saviesa, i allò era el camí ràpid.

Total, vaig tastar el fruit. No us vull ni dir el gust: una barreja de mango passat i fibra dietètica. Però el pitjor és que, de sobte, vaig notar un detall horrible: estava completament nua. No nua de platja nudista; nua de “has oblidat el PowerPoint a la reunió”. Vaig improvisar roba amb fulles, però… què t’he de dir? Les figueres no són Gucci.

Aleshores, arriba ell: el meu company de pis i d’aventures. Li ofereixo una mossegada. "Què pot anar malament?" li dic, i ell, innocent com un dilluns al matí, accepta. Un minut després, tots dos érem uns desgraciats amb roba low-cost feta de plantes. I el pitjor: sentíem passos. “Qui és?” dic. “És el propietari del jardí?” Però no, era el creador d’aquell lloc estrambòtic, el gran arquitecte de paisatges… i estava molt emprenyat.

Ell es passeja com si fos el cap de seguretat d’un festival. “Per què aneu disfressats de vegetació?” pregunta. Jo, evitant el contacte visual, culpo la serp. Però ell no es deixa enganyar. Mira al meu company i li diu: “Tu, còmplice de l’any, ara a cavar horts. I tu, influencer de fruits prohibits, a patir amb parts doloroses i consultes ginecològiques cares”.

Finalment, ens expulsa. No només ens expulsa, sinó que posa un dron amb una espasa làser a vigilar que no tornem. Ara, cada dia, passem per davant i mirem el cartell de "Prohibit el pas". El jardí? Llogat a preu d'or per sessions de fotos per influencers. I nosaltres? Vivint el somni capitalista: pagar impostos i menjar males herbes.


Comentaris

Entrades populars