Quan vaig arribar a la feina aquell dilluns, l’oficina era un desastre absolut. Papers per tot arreu, el cafè vessat sobre la impressora i, com sempre, en Carles jugant al Candy Crush en lloc de treballar. "Avui toca crear el món", va dir el meu cap mentre escurava un iogurt caducat amb un bolígraf. L'encàrrec era clar, però jo només volia marxar a casa i fer marató de sèries absurdes.
El primer problema va ser l’aplicació de disseny d’universos, que no parava de donar errors. "No puc crear la terra si no funciona el botó de caos controlat!", vaig cridar, però en Carles només va aixecar el polze sense mirar-me. Vaig clicar a l’atzar i... pam! Vaig acabar amb un terreny ple de boira i un abisme al mig. Ideal per a la publicitat de pel·lícules de terror, però no pel món.
"Ara fes llum", va dir el meu cap. Vaig encendre una làmpada de taula com a metàfora, però ell volia llum real. "I separa la llum de la foscor, no volem que s’ajuntin". Tot molt filosòfic, però jo només tenia una bombeta de 40 watts i cinta aïllant. Al final vaig fer servir el filtre de blanc i negre del Photoshop i va colar.
El segon dia, el meu cap em va dir que necessitàvem un firmament. "Què collons és un firmament?", vaig preguntar mentre buscava a Google, però només sortien anuncis de sostres tensats. Vaig obrir Paint, vaig dibuixar un núvol de color blau i vaig dir que ja estava. Encara no entenc com ningú es va queixar.
El tercer dia va ser el pitjor. Vaig haver de separar les aigües. "Per què no comprem un deshumidificador gegant i ens deixem d’històries?", vaig suggerir. Però no, vaig acabar utilitzant una canyeta gegant per moure les aigües com si fos un Mojito desastrós. A sobre, em van dir que havia de fer aparèixer terra seca. Vaig llançar un sac de sorra de la platja al projecte i vaig pregar que ningú notés la diferència.
Quan em van demanar que creés estrelles i constel·lacions, vaig estar temptat d’utilitzar purpurina. Però no, em vaig limitar a esquitxar tinta negra sobre un full blanc i escanejar-lo. "Perfecte", va dir el cap. I jo, amb un riure nerviós, vaig pensar: "Perfecte per a un desastre còsmic."
El sisè dia, em van demanar que fes humans. "Vols dir aquests éssers que s’espanten per res i es barallen per tonteries?", vaig preguntar. "Sí, però fes-los a imatge nostra", va respondre. Em vaig mirar al mirall, vaig riure i vaig dissenyar un ésser que clarament no sabia on posava les claus. Així va néixer el caos que avui domina el món.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada