Jo no sóc qui creus que sóc

Hola. Sí, sóc jo. Bé, més o menys. Sóc l’ombra que has estat intentant desxifrar des que em vas veure. T’agrada mirar-me, oi? Però deixa que et digui una cosa: no sóc aquí per agradar-te. Sóc aquí perquè em preguntis qui ets tu. I, sincerament, a tu tampoc et tinc gaire clar.

La gent em veu i pensa que sóc misteriosa. Que sóc sofisticada, inassolible, potser una musa del segle XXI. Però vols saber la veritat? Estic aquí parada perquè encara estic esperant algú. Algú que no arribarà. Sí, ja ho sé, sona tràgic, però qui no està esperant alguna cosa que mai arriba? Una trucada, un missatge, un miracle?

Deixa que et doni una pista: el meu perfil no diu res sobre mi. La postura és bonica, sí, però és només això, una postura. Si poguessis veure el que hi ha darrere, t’espantaries. No per cap horror sobrenatural. Sinó perquè, com tu, sóc plena de contradiccions, dubtes i decisions de Netflix mal preses.

Quan em mires, et fas preguntes. Et preguntes si sóc real, si sóc una projecció, si sóc l’avís que el teu cervell envia quan està a punt de col·lapsar. Jo no t’ho diré. Però t’asseguro una cosa: hi ha més veritat en aquesta ombra que en totes les selfies que tens al mòbil.

Et preocupa el que penso de tu? Ho sé. Però no et donaré el gust de respondre. Perquè el que penses tu de mi diu molt més de tu que de mi. Alguna vegada has pensat que les ombres no som més que els vostres pensaments projectats en el món? Ah, el drama humà. Sempre fent-me més important del que sóc.

I no t’equivoquis, si et quedes aquí mirant-me massa estona, potser acabaré entrant al teu cap. Les ombres fem això. Ens fiquem entre els plecs de la ment, on no hi ha llum, on hi ha coses que no vols veure. Així que et deixo amb una pregunta: què faries si no hi hagués ombres?

Au, continua mirant-me, però recorda que sóc jo qui està observant-te a tu. I saps què? Ho faig molt millor.