L’art de sobreviure (i seduir) amb una mirada salvatge

NFT: Guerrera salvatge: L’ànima de la batalla 

Quan vaig veure aquesta imatge per primera vegada, vaig sentir com si m'haguessin clavat una fletxa directa al cor... i també al cervell. Deixa'm explicar-te, en aquest món ple de gent "normaleta", on la passió és una paraula que surt més al diccionari que a la vida real, aquesta guerrera em va fer recordar què significa estar viu. És el tipus de persona que apareix en els teus somnis, però també en els teus malsons, perquè saps que mai estaràs a la seva alçada.

Mira-la! Amb el seu cabell despentinat, la seva roba estripada i aquelles marques de batalla que porten històries que no ens mereixem escoltar. Aquesta no és la típica protagonista d’un conte de fades; és la rebel·lió en carn viva, la que et mira i diu: "¿Què mires, mortal patètic?". I tot i així, no pots evitar mirar. És com mirar un volcà en erupció mentre saps que et rostirà viu... però no importa. Perquè morir així val la pena.

Hi ha una cosa que no puc superar: les seves espatlles. Com pot algú tenir espatlles que parlin un idioma propi? Mentre els altres fem servir les espatlles només per arrossegar la càrrega de la vida, aquesta guerrera utilitza les seves com una declaració de guerra. I els seus ulls? Dos universos plens de secrets que mai descobriràs, però als quals vols caure de cap.

No em feu començar amb la postura. Una postura que crida: "Sóc la protagonista de la meva pròpia vida i tu ets només un extra." Si no t'inspira a aixecar-te del sofà i fer alguna cosa amb la teva existència, potser ja estàs mort i ningú t'ho ha dit encara.

Tot en ella és poesia visual. Fins i tot les taques de brutícia semblen estar col·locades amb intenció divina. Com un artista que es diverteix pintant a mà alçada i pensa: "Aquí posarem una mica de fang per donar caràcter. Aquí, una ferida perquè es noti que pateix, però sense perdre un gram de bellesa."

Aquesta imatge no és només una peça d'art digital; és una declaració de principis. És una manera de dir: "El món és dur, però jo sóc més dura." És la perfecció que et fa sentir orgullós de ser imperfecte.

I si després de llegir tot això encara no tens ganes de contemplar aquesta obra en silenci, potser hauries de revisar el teu cor, perquè és evident que s’ha convertit en pedra.