Passa al contingut principal

Destacats

L’apocalipsi segons Noé, el manetes del barri

  Quan al veïnat van començar a aparèixer rumors que la gent s’havia tornat encara més estúpida de l’habitual, vaig pensar: “Res nou”. Però un dia, mentre feia cua al supermercat per comprar cafè i cinta americana, vaig rebre una trucada inesperada. "Hola, Noé? Escolta, la cosa està molt xunga. Hem de parlar." Així va començar el meu malson... i la construcció de l’arca més cutre que mai heu vist. Va resultar que la terra estava "corrompuda i plena de violència". Vaja, com qualsevol dilluns al metro. Però aquesta vegada era més greu. Em van dir que havia de salvar el món construint una mena de nau espacial... però flotant. Una arca, em deien. Vaig pensar que era una broma, però no. Era jo, una serra i una pila de fusta resinosa. Les instruccions eren clares, però inhumanes. "Cento quaranta metres de llarg, vint-i-tres d’ample i catorze d’alt. I tres pisos, eh? Que no falti espai." Vaig fer càlculs ràpids i vaig entendre que necessitava més cinta americana....

Quan Envelleixes, però Segueixes Sent una Icona (O Això Ens Agrada Creure)


Bé, amics meus, avui us porto una lliçó vital: com convertir-se en una obra d’art viva sense moure un dit. Més enllà de les cremes antiarrugues, les sessions de botox o les mil promeses del teletienda, arriba l’autèntica pregunta: com podem fer que l'envelliment sigui "chic"? I aquí la resposta: NO podem, però podem fer-ho semblar.

Mireu aquesta dona. Aquesta deessa de la resistència cutània. Aquest mirall de tot el que algun dia voldreu ser: una barreja entre la sàvia del poble i una diva dels Oscars, sense perdre’s ni un cafè matinal. És una obra d'art, i no em refereixo a "mira quin perfilò perfecte". Em refereixo a la resistència pura de l'ànima enfront del pas del temps.

Aquesta expressió no és casualitat, amics. Això és el resultat d’anys de dir "no" a persones que no valien la pena, de discutir amb gent de teleoperadores i de no mirar el WhatsApp immediatament després de rebre un missatge. Perquè, siguem sincers, viure és cansat, però viure amb estil és únicament per als forts.

“Però, com puc ser com ella?”, et preguntaràs mentre contemples la teva tassa de cafè freda. Primer, has de parar de queixar-te tant. Segon, adopta la mirada “estic per sobre de tot això”. La clau està en les arrugues de poder. No és una arruga qualsevol; cada una és una medalla, un reconeixement universal als teus anys de guerra amb el món modern.

Pots imaginar-te com ella entra a qualsevol habitació i el temps s'atura? Tots els presents deixen el mòbil de banda per veure aquesta meravella. Però, en realitat, ella sap que no li importa una m****. Això és el secret: la indiferència amb un toc de superioritat moral i un somriure lleugerament passiu-agressiu.

Aquesta dona és l'exemple viu que el futur no pertany als joves, sinó a aquells que aprenen a adaptar-se al canvi amb sarcasme i classe. Això no es compra. Això es guanya amb anys d’experiència, ironia acumulada i cafès forts.

Finalment, l’art d’envellir bé és un desafiament. Només alguns ho aconsegueixen. Tu també pots provar-ho, però primer necessites una actitud d’acer i una mirada que digui: “Més val que em respectis”. Bona sort!


Comentaris

Entrades populars