Reflexions d’una camisa i un vidre ratllat

NFT: El misteri de les ratlles al vidre

Cada matí segueixo el mateix ritual. M’aixeco, camino fins a la finestra i em pregunto: “Aquest serà el dia que tot canviï?” La resposta sempre és la mateixa: no. I no perquè no vulgui, sinó perquè encara no sé què collons estic esperant.

Porto aquesta camisa a ratlles que sembla més interessant que la meva pròpia vida. És lleugera, desordenada i no serveix per abrigar. Potser per això m’agrada: m’hi identifico. És curiós com una peça de roba pot dir tant sense parlar.

La finestra, com sempre, em mira sense cap pressa. Però avui els meus ulls s’han quedat clavats en un detall estrany: el vidre esquerre, ple d’unes ratlles que es mouen com si tinguessin vida pròpia. És com si algú, des de l’altre costat, volgués enviar-me un missatge. Alguna cosa en codi Morse? Un SOS? O potser són només ratlles i estic perdent el cap.

És fascinant i inquietant alhora. Els moviments semblen tan orgànics que gairebé espero veure-hi una cara formant-se, o potser un crit silenciós. Però res, només ratlles que van i vénen, com si ballessin per burlar-se de mi. Realment, la vida sempre troba noves maneres de ser desconcertant.

I aquí em teniu, hipnotitzada per un vidre que té més acció que la meva jornada. Tot plegat em porta a reflexionar sobre la meva existència: si unes ratlles poden captivar-me tant, què diu això de les meves aspiracions? Potser que són tan fràgils com aquest moviment insistent, que no duu enlloc.

Però, com sempre, em dic: “Demà serà diferent”. Encara que, sincerament, ja em veig aquí mateix, amb la mateixa camisa, el mateix cafè fred i mirant el vidre amb l’esperança que aquestes ratlles em donin una resposta.

Potser no hi ha res a entendre, potser les ratlles només són el reflex perfecte d’una ment que, com jo, no sap ni on va ni d’on ve. Però per ara, això ja és suficient per mantenir-me entretinguda.