Passa al contingut principal

Entrades

Destacats

L’apocalipsi segons Noé, el manetes del barri

  Quan al veïnat van començar a aparèixer rumors que la gent s’havia tornat encara més estúpida de l’habitual, vaig pensar: “Res nou”. Però un dia, mentre feia cua al supermercat per comprar cafè i cinta americana, vaig rebre una trucada inesperada. "Hola, Noé? Escolta, la cosa està molt xunga. Hem de parlar." Així va començar el meu malson... i la construcció de l’arca més cutre que mai heu vist. Va resultar que la terra estava "corrompuda i plena de violència". Vaja, com qualsevol dilluns al metro. Però aquesta vegada era més greu. Em van dir que havia de salvar el món construint una mena de nau espacial... però flotant. Una arca, em deien. Vaig pensar que era una broma, però no. Era jo, una serra i una pila de fusta resinosa. Les instruccions eren clares, però inhumanes. "Cento quaranta metres de llarg, vint-i-tres d’ample i catorze d’alt. I tres pisos, eh? Que no falti espai." Vaig fer càlculs ràpids i vaig entendre que necessitava més cinta americana....

Entrades més recents

La família que no sabia morir

Crònica d’una barbacoa mal gestionada

L’art de sobreviure (i seduir) amb una mirada salvatge

La revolució de la sensualitat descalça: Una oda a l’espontaneïtat

Confessions d’una musa irreverent: la nuesa com a art i revolució

Sol, pell i ciutats que fan tremolar el cor

El desig carnal: una explosió de colors i pell

Quan Envelleixes, però Segueixes Sent una Icona (O Això Ens Agrada Creure)

La mirada que crema: dues ànimes, un foc roent

Confessions d’una esquena irresistible: l’art de captivar per telèfon